Tant de tragí  de la infermera , entrant i sortint, no feia presagiar res de bo. Les sospites es van confirmar en entrar amb una nova placa per fer una altra mamografia -aquesta vegada enfocant més a prop i en una zona determinada de la mama esquerra -. Estava tota sola  a l’habitació  amb un mocador gros sobre les espatlles, intentant pal · liar la sensació de fred i pensant ja en el futur immediat que m’esperava.

– Ja pot vestir-se, el doctor vol fer-li una darrera prova  -va dir la infermera-  passem a la sala d’ecografies.

Encara que les paraules càncer o tumor no van sortir de la seva boca, el metge em va deixar ben clar el diagnòstic

–          Això no és un un bony dels que ha tengut sempre,  senyora. Li he de donar hora per fer una biòpsia i veure la seva composició.

Vaig sortir d’allà amb la certesa que tenia carcinoma mamari, d’una mesura considerable i que hauria de ser extirpat.

En aquests tipus d’històries és un tòpic el col · locar aquí la frase: “aquest dia va canviar la meva vida”. Bé, doncs jo afegeixo “i també la de la meva parella”.

En això basaré el meu relat, en la tessitura en què es va trobar el meu marit en aquell moment, en els sentiments que va despertar en ell la meva malaltia, en l’actitud que va tenir durant els mesos en què vaig seguir el tractament i en la que té a dia d’avui.

Vaig poder intuir els seus sentiments de pena, dolor i ràbia encara que no me’n parlés.

Mai el vaig veure plorar, sempre va estar allà, intentant ajudar, donant-me ànims i coratge, carregant-me d’optimisme i esperança. Però m’he donat compte que mai vaig gosar preguntar-li com es sentia.

Avui, amb molt més valor  -el valor que et dóna  haver superat junts una gran por-  intentarem parlar-ne,  ajudats d’una botella de bon vi i una caixa plena de mocadors de paper.

Difícil tasca la d’ intentar que aflorin els sentiments masculins, perquè, com deia la meva padrina: “és un home, no li agrada que se sàpiga si sent o pateix”. Malgrat tot, estic segura que alguna cosa aconseguirem.

Evidentment la notícia li va remoure les entranyes i mentre jo plorava a llàgrima viva ell assegura que plorava per dins, que li venien al pensament, i a gran velocitat, moltes imatges de la nostra vida passada i futura, encara que aviat va decidir que havia de ser valent, perquè jo el necessitava i es va posar a cercar solucions.

 Un dels primers pensaments va ser com donar la notícia a les nostres filles, que en aquells moments estudiaven a Barcelona. Vam decidir que no els ho diríem per ara. Ja pensaríem com fer-ho.

Confessa que al dia següent, en arribar a l’oficina, tot sol, en la intimitat, va plorar una bona estona. Els homes també ploren, senten i pateixen.

Durant els mesos que van seguir el seu missatge va ser molt precís, tot sortirà  bé,ell era un tio amb sort i per simpatia,  la seva dona també. Sempre va pensar en positiu i així volia que pensés jo. Procurava que gaudíssim dels moments bons del dia i oblidéssim les nostres pors. Del futur, ni parlar-ne. El que hagués de ser seria i ja ens ocuparíem d’això en el seu moment.

Va patir tant com jo amb la quimioteràpia, va plorar sense que jo el veiés. Va cercar refugi entre els amics i familiars. En acabar amb la ràdio teràpia assegura que es va sentir una mica alleugerit, el final estava més a prop. Insistia en què havíem guanyat la batalla.

Assegura que un dia important per a ell va ser quan en aixecar-me li vaig dir: “avui marca un punt d’inflexió en la meva malaltia, em sento curada”. Es va sentir alliberat, ja no m’ havia de cuidar tant, ens cuidaríem  com sempre l’un de l’altre, el malson havia arribat a la seva fi.  Em vaig penedir d’haver pronunciat aquesta frase ja que des d’ aquell mateix moment va deixar de malcriar-me i consentir-me.

L’actitud que té avui dia, en aquesta situació d’inestable equilibri en què vivim, és la mateixa d’abans, viure el present, gaudir de la vida, dels bons moments, dels familiars i amics que tant ens han ajudat i seguir endavant amb bon humor i ganes de viure.

Personalment crec que sense tenir-lo al costat la història no hagués estat la mateixa, penso que ell no podria haver-ho fet millor.

L’ensenyança del relat  seria que en estar malalts no ens hem de cuidar només a nosaltres mateixos sinó que hem de cuidar també de les persones que ens envolten i es preocupen de nosaltres,  ja siguin pares, fills, parella, amics … ells pateixen igual que nosaltres i per nosaltres.

Uf!. S’ha acabat el vi. S’han acabat els mocadors de paper. S’ha acabat el relat.

Salut per a tots!

P.D. En llegir aquest relat no plorarà, però estic segura que el disfrutarà, sentirà i patirà.

Tomeu i Maria