Aquest testimoni és per animar a les persones que estan passant pel mateix moment que jo vaig passar, i que a dia d’avui, ja fa 19 anys ho puc contar.

Tenia 38 anys. 

Estava casada, i tenia una filla 10 anys i en aquell moment el meu sogre vivia a casa amb nosaltres.

Ara ho veig molt llunyà. però me’n record perfectament.

Què m’ha quedat de l’experiència de superar un càncer?, així doncs us en faig un resum:

1) Vaig tenir molt poca informació per part dels metges.

2) No vaig cercar una segona opinió.  Ara la cercaria.

3) La poca sensibilització dels metges (Homes) amb el meu cas.

4) No se’m va receptar la pròtesis fins passats 3 mesos de l’operació. Es varen fer eterns.

5) Les seqüeles.

Tot i que sóc una persona previsora, i positiva, i que a casa del meu marit s’havia patit aquesta malaltia, (la meva sogra va patir una doble mastectomia), i per part de la meva gran família just teníem una cosina llunyana que havia patit càncer de mama.

Em feia una revisió cada any, anava a un ginecòleg (de pagament) per estar més tranquil·la, i així i tot, em van diagnosticar un càncer de mama, amb la conseqüent mutilació d’un membre del meu cos, una mama. Quan el ginecòleg durant dos anys em deia que el nòdul que em notava al pit esquerra no era res. 

A més a més de fer-me el següent comentari:

“Senyora si s’ha d’operar a cada persona que tingui un nòdul com el seu, no hi hauria quiròfans suficients”. (tamany per comparar “un ou de colom”)

Era la primera persona a la família  a qui li passava una cosa així.

Vaig tenir el suport incondicional del meu marit, a la meva filla no li vaig dir, i va ser molt dur haver-ho de dir al meu sogre.

En aquells moments tenia un contracte curt de feina, era l’estiu, i vaig trobar en les meves companyes un suport incondicional, que no vaig tenir amb la majoria dels membres de la meva gran família.

Jo vaig expressar des del primer moment tot el que em passava, no ho vaig amagar, i aquesta postura em va fer sentir bé, durant tot el procés.

No se’m va caure del tot el pèl, i pel que fa a la Quimio no vaig tenir vòmits, però si, moltes diarrees.

Després de la baixa pertinent, vaig tornar a fer feina al lloc on estava quan havia tingut el càncer, amb un contracte  d’un any.

A partir de llavors tot va canviar a la meva vida, tenia el suport de la meva família, feina i fins i tot vaig estudiar a la Universitat, uns estudis de diplomatura i em vaig titular, cosa que de jove no havia pogut fer. Vaig preparar oposicions i les vaig treure.

Vull encoratjar-vos i dir-vos que el cos humà aguanta molt, molt i molt, i que encara que no us ho sembli ara, ho superareu, perquè aquesta és una de les malalties que tenen un percentatge molt alt de curació.

Us faig partíceps de la meva frase:

“La vida és una escala amb molts de replans, que no té fi, a la qual hi accedim graó a graó i  que per arribar al primer replà ens costa moltíssim, però que després no podem tornar arrere si no que hem de continuar fins arribar al següent, i que a vegades pujarem més ràpid unes que altres, però al final s’avança.

Un diumenge de l’any 2000, mentre mirava la premsa, vaig llegir un article on es presentava l’Associació AUBA, de la ma de la Presidenta, i al final del mateix hi havia el telèfon de contacte.

El dilluns em vaig posar en contacte amb ella i a partir d’aquell moment vaig entrar a formar part de l’Associació.

Gràcies per continuar aquesta tasca. Ànims i Molts d’anys!

Maria Balle